Exploració Espeleològica

Aquest diumenge la Secció Juvenil ha fet la seva primera sortida del curs, una exploració d'una cova a Esparreguera.

Durant aquest trimestre, amb la Secció Juvenil, les activitats estaran orientades a l'espeleologia. És per això, que em començat a mb una activitat suau d'exploració de coves.

Diumenge vam anar, amb l'ajuda dels pares, fins a Esparreguera. Des d'allà els 6 nois de la Secció i els dos monitors, vam haver de fer l'aproximació de la Cova seguint unes indicacions que no sempre son prou precises. Tot hi això vam trobar l'entrada de la cova i allà vam comenár amb l'activitat.

Primer de tot vam repassar el material basic per entrar a una cova: Roba vella(ens vam embrutar molt) o granota de treball, casc tipus escalada o de bicicleta, botes de muntanya (millor que bambes) i un frontal.
També vam parlar de l'impotrancia de compartuir l'aigua i el menjar que entrem a la cova, ja que no ers pot portar tot i el que es porta, cal que sigui per tots.

Un cop fet això, vam començar a entrar. Al perincipi té una sala gran que al cap de poc es transforma en una galeria estreta, quasi una gatera, que ens va permetre començar a practicar tècniques per avançar en una cova.
Després de la primera estretor, tots els nois van adonar-se que allò tampoc era tant complicat i van coemençar a moure's amb molta més facilitat.


Al mig de la cova vam parar per fer un pica pica amb els ganyips que haviem portat, tot somiant amb l'esntrpa que ens menjariem a la sortida.
Vam explorar tota la cova, que té uns 180m de recorregut i 18 de desnivell en dues hores i mitja, de manera que van comprobar com el temps passa molt depressa dins les coves. Després de dinar, els pares ens van venir a buscar cap a les 15h.

Presentació de La Mel

Aquest cap de setmana passat ha la Casa de Colònies de Can Mas, a Torrelles, hem fet l'última sortida del trimestre.
Hem estat 40 persones entre nens i monitors i ens ho hem passat molt bé. La Secció Infantil ha fet jocs diversos i una excursió diumenge pel matí. I la Secció Juvenil ha fet una tarda de tècniques de Rapel q ha agradat molt i una cursa d'orientació per azimuts que tot hi fer-la sols han fet molt bé.

Tot hi això, el més destacat del cap de setmana és la presentació del nou Logo de la Secció Infantil i Juvenil. El Logo és una abella i es diu Mel. Per presentar-lo en societat els monitors i monitores hem creat un conte i l'hem grabat en Stop Motion per passar-lo davant de tots els nens i pares.
El conte en format mini-pelicula ha estat un èxit i ha agradat a tothom, esperem q també us agradi a la resta q no vau poder venir.

A més a més també hem fet dessuadores amb el nou logotip de la Secció. El diumenge ja en vam vendre prop de 40 i en tindrem a la UME pq en pogueu comprar o encarregar en funció de la disponibilitat q hi hagi.

Aquí us deixem el video.

Carnaval

Cada any els monitors i monitores de la Secció Infantil i Juvenil ens reunim durant les vacances de Nadal i intentem decidir un tema per carnaval. Encara que va costar força, vam acordar que aniriem de Pica Pedres. I teníem clar des del principi que volíem fer una carrossa i que no seria fàcil, perquè ens calia trobar un camió disponible per aquell dissabte, cosa complicada perquè tothom vol camió per dissabte de carnaval, per això vam plantejar-nos una alternativa. Construir un “Tronco mobil” prou gran perquè s'hi pogués entrar i es pogués moure pel carrer com si fos de veritat.

Finalment la mateixa setmana del carnaval vam confirmar que no havíem tingut sort i no podríem disposar de camió, així que divendres a la tarda vam iniciar a contrarrellotge la construcció del “Tronco Mobil”.

Divendres a les 17h de la tarda començàvem a preparar el disseny i el material, aprofitant una estructura creada fa dos any per a una diligencia del Far West haviem de construir-hi a sobre la forma que volíem, fent servir cartró i porexpan. A les 20h marxàvem a la UME a preparar disfresses i acabar de parlar coses per l'endemà, fins aquell moment havíem preparat l'estructura i elaborat les dues rodes. Faltava molta feina.

Dissabte ens vam aixecar d'hora i des de primera hora vam dedicar-nos completament a la creació de la nostra carrossa especial. Faltava acabar de muntar l'estructura, posar la roba que fa de toldo, afegir les rodes, pintar-ho tot i fer els detalls i retocs que li donen la gràcia dels Pica Pedres.

Tot hi ser 5 monitors/es treballant tot el matí, a les 16h de la tarda encara no estava llesta del tot, així que dos de nosaltres ens vam quedar a acabar-la mentre la resta anaven a buscar els nens. Per sort i gràcies a una empenta final i molta inspiració per fer els detalls en 20 minuts a les 17h de la tarda el “Tronco Mobil” estava a la Rambla, a la sortida de la Rua de Carnaval amb tota la colla de Pica Pedres disfressats.

Com és habitual, l'esforç que vam fer en menys de 24 hores i el cansament que vam acumular va desaparèixer per sempre, en veure l'alegria i il·lusió que els hi va fer a tots els nens i nenes veure arribar el “Tronco Mobil” que podrien portar durant la Rua.

Col·locació del pessebre a la Cova Simanya

Cada any anem a posar el pessebre en algun indret diferent de Catalunya, l'any passat vam aprofitar la recolocació de la Creu de la Morella per instal·lar allà el nostre pessebre. Aquest any, hem decidit marxar una mica més lluny i hem tornat a les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. I dic que hi hem tornat perquè quan els monitors i monitores erem petits i estavem a la secció infantil, ja hi vam anar, vam posar el pessebre a la Cova Simanya igual que aquest any.

El diumenge dia 19 unes 35 o 40 persones vam trobar-nos a les vuit del matí per agafar l'autocar i marxar en direcció a Matadepera, el dia es presentava tapat i fins hi tot amb algunes gotetes esporadiques. No feia bona pinta. Si el temps seguia igual, el més probable era que ens plogués.

Al arribar al punt en que ens deixava l'autocar i començavem a caminar, ens vam adonar que el dia havia millorat substancialment, encara que només pel que feia a la pluja, perquè feia força fred i de tant en tant passava una rafaga d'aire fred que deixava a tothom glaçat.

Tot hi el fred i el vent, vam fer l'excursió cap a la Cova Simanya, que vam explorar tots junts fins que vam decidir un lloc per col·locar el nostre pessebre. Com que anavem molt bé de temps vam decidir aprofitar i caminar tres quarts d'hora més fins als Obits. Allà vam tornar a fer d'espeleolegs arrsoegant-nos per tunels i galeries conectedes entre elles fins que la gana ens va fer parar i dinar.

Un any més hem col·locat el pessebre amb una genial excursió que ens ha permès descobrir o redescobrir uns llocs genials.

Marc Zurriaga

Marxa del Garraf, com sempre.... Genial!

El passat dia 7 de novembre es va celebrar la XVI edició de la Marxa del Garraf i la secció Infantil i Juvenil va tenir una destacada participació en tots els àmbits i categories.

A la Marxa G-21, hi van participar amb molt bons temps tres nois de la secció juvenil, el Carlos, el Pablo i el Marc, a més a més van participar-hi la Laura i el Jordi de la Secció Infantil, que era la primera vegada que la feien i van endur-se el reconeixement al participant i la participant més joves de la G-21. Encara que van acabar rendits, va valdre la pena.

A la Marxa G-45, hi van participar l'Edu i l'Edgar de la Secció Juvenil i de l'equip de monitors la Clara, la Marta, l'Alba, el Jordi i el Marc. Per una banda el Jordi i el Marc van fer la Marxa corrent sempre que podien per fer un temps baix i per l'altra, la resta van fer un equip que va anar junt quasi fins al final.

La cosa però, no s'acaba aquí, ja que a la marxa encara s'hi pot participar d'una altra manera. Com a voluntari en algun control/avituallament, és a dir formant part de l'organització i això és el que va fer la Sara de la Secció Juvenil.

La Marxa del Garraf és especial per molts de nosaltres, perquè segurment és la nostra primera Marxa 'gran', és la de casa, alguns hem crescut fent-la i altres comenceu a creixer amb ella.
A la Marxa del Garraf és on per primera vegada descobrim que vol dir patir mentre caminem, és on aprenem a superar-nos a noslatres mateixos, a superar el dolor constant dels últims quilometres i el cansament que creix a cada passa. A la Marxa del Garraf, aprenem quan cal ser més forts que la ràbia i la impotencia i retirar-se pq ens hem fet mal o fa massa mal temps per continuar. La Marxa ens ensenya el valor de la paciencia quan es camina en grup, el saber esperar els que porten un ritme més lent i estirar-los quan sembla que no poden més, sempre pensant en començar i acabar junts.
Però la Marxa també ens regala un recorregut genial, prou llarg per acabar cansats, però prou curt pq el pugui fer la majoria de gent. La Marxa també és una gran societat, un moment que dura hores i que permet que coneguis gent extraordinaria, amb qui parlar de moltes coses i fer més agradable el camí. O trobar la persona amb el teu ritme exacte i amb qui faràs tot el que quedi de recorregut ja sigui caminant o corrents.
I el millor de tot sempre, sempre, és el final. Quan per fi, després de 45 km i diverses hores d'esforç, veus en la distancia la meta, l'arribada i recordes tot el que acabes de fer, d'un racó amagat del teu cos, surten les últimes forces per accelerar els últims metres i arribar cansats però amb un immens somriure als llavis, a la lína d'arribada.

(Cliqueu a la Foto per veure l'album complet)
PD: Si teniu més fotos de la gent d'infantil i juvenil, passeu-les q les posarem i si ens hem deixat algú per posar q també va participar, també el posarem

Els Monitors NO PAREN!!

Quan es van acabar els Campaments i després d'uns dies de descans, els monitors i les monitores vam notar la necessitat de no parar de fer coses.
L'estiu passat alguns dels monitors vam fer una ruta d'autosuficiència(ho portavem tot) entre La Vall Ferrera i Llavorsí, fent diversos 3000m (La Pica, El Verdaguer, El Montcalm, El Sotllo) i passant per Certascan i el seu impresionant pic.

Aquest any no podia ser menys i vam programar una ruta q era la continuació de l'anterior, començant amb el Montroig i seguint cap a Espot. Però el MOLT mal temps ens va impedir ni intentar-ho, així q vam buscar una alternativa: Tres dies d'activitats per aquí.
El primert dia vam fer BTT, el segon vam anar al Canal Olimpic a fer Kaiak i el tercer vam anar a fer la Via Ferrada de Centelles. Van ser uns dies genials.

Però resulta q en començar el setembre els monitors ens hem activat encara més i quasi no hem parat cap cap de setmana.

Cap de Setmana 11-12 setembre: Pedraforca
Cap de Setmana 18-19 setembre: Olla de Núria (5:55h no està mal per ser el primer cop)
Cap de Setmana 25-26 setembre: Aplec de St. Miquel
Cap de Setmana 2-3 octubre: Trobada de Monitors Azimut (Molt, molt, molt profitosa. Hem intercanviat experiències i conegut gent magnífica)
Pont 11-12 octubre: Escalada a la Mussara (Amb monitors d'Azimut)
Cap de Setmana 16-17 octubre.... Activitat amb vosaltres!! A la UME dissabte a les 17h(infantil) i a les 17:30h(juvenil)


Ara toca no parar, TOTS JUNTS!!

(Cliqueu per veure l'àlbum complet)

El Pedraforca, un niu d’històries (historia d'un rescat)

Aquest estiu, el grup d'itinerant va haver de viure una de les expereiències més dures i emotives de la muntanya, un rescat. Baixant del pedraforca van trobar un nen q acabava de caure i quedar inconscient, anava amb el seu pare i la seva germana. Des d'aquell moment també anava amb tot el grup d'itinerant. El pare va baixar el nen a coll fins q va venir l'helicopter, itinerant en plè va ajudar. Portant motxilles, animant la germana, cantant al nen i burxant-lo pq no s'adormis.... En definitiva col·laborant amb el rescat. Aquesta és la carta què els hi envia el pare del nen.


El Pedraforca, un niu d’històries

Pels que canviem sovint de botes per gastar-les, ens satisfà el goig i l'emoció d'arribar a les fites muntanyenques que ens proposem. De fet, com més anhel i dedicació posem en preparar-les, més gran és la satisfacció i alegria d'assolir-les. Avui, al vostre butlletí, hem tingut la sort que ens heu convidat a explicar una d'aquestes experiències que, sortosament, de retruc, l'hem compartit amb gent de la vostra Unió Muntanyenca.
A tot muntanyenc jove li arriba el moment que l'aparició de fills i/o filles minven les opcions de muntanya als nivells que segurament un mantenia. No és pas que sigui una pèrdua, més aviat és un, ja hi tornarem resignat amb tons de noves felicitats. Aquest és doncs el principi de la història que volem compartir amb vosaltres. Un cop els fills ja tenen l'edat suficient i un els considera prou preparats per marxar muntanyes amunt i no només muntanyes planes, arriba el moment de preparar-se. De fet, no s'hi arriba de cop a dir: “Pare, vull pujar el Pedraforca!”, com aquell que res no diu. És un procés d’hores caminades per molts admirables indrets del nostre país, què us hem d'explicar. Però vaja, al final s'hi arriba, i en sentir-ho un sent rebrotar per dins aquella emoció de refer muntanya en temps de joventut i comença a fer plans aparcats.
Cal anar a poc a poc i caminar lentament, sempre ho diu el meu pare. Aleshores, ja arribat l'estiu, començarem a preparar-ho.
Per fi arriba el dia esperat: són les 6:30 h del matí, la canalla es desperta a la primera, en una hora ja som al peu del camí d'accés al refugi. “Apa-li, som-hi nois, calcem-nos les botes, preneu cadascú la motxilla i cap amunt; a poc a poc que ningú ens empaita”. Passen deu minuts, prenem aigua de la font del refugi Lluís Estassen tot saludant una colla que està a punt de marxar i ben equipats entre la porta i el banc, algun amb més cara d’adormit que de despert. Comencem a pujar al cim; tot marxa rodó i segons el previst. Quin dia més meravellós, fa goig pujar pel Verdet amb un dia com aquest. Poca estona després ens passen la colla de refugi, els nois joves i valents del refugi amb una noia embarretada que els encapçala i un noi carregat com una mula que ho porta tot. Arribem al coll del verdet just quan ells acaben d’esmorzar: “Bon dia una altra vegada, que aprofiti!”. I ens arrecerem per fer-ho nosaltres. De nou ens creuem i van marxant amunt. Als vint minuts comencem nosaltres la grimpada: “Nois, a poc a poc i bona lletra, sempre tres peus a terra!” “Com que tres peus, pare? Ha, ha, ha...” I així arribem al cim conjuntament amb els nostres avançadors; de fet al final sabem que en Rubén és el que ha “pringat” portant tot el fato del grup i és el darrer que arriba mentre els altres li demanen que s’afanyi per fer-se la foto. Amb bones paraules ens felicitem l’arribada tots plegats, i els demanem que ens facin la foto de rigor. La foto va quedar d’allò més bé. També la d’ells, a la qual sortim de trascantó quan marxem a fer el mos, just dalt del cim.
Acabem, i comencem la baixada, no sense abans fer una ullada al Puigmal i al Tossa d’Alp, que setmanes abans havíem pujat, i la Gallina Pelada (“Gallina Pelada, ha, ha, ha”, diu el meu fill). Arribem a la tartera i ens decantem cap a l’esquerra on la baixada és més còmoda i menys perillosa. Més amunt ens segueixen els nostres coneguts, fem la foto de la tartera des del capdamunt. Tot canvia en un instant, el següent tram el nano perd peu i acaba, amb quatre passes i algunes tombarelles, de cap a un roc. Allà queda, estès i inconscient. Déu meu! Déu meu!
Ja no importa tota la resta, un bon esglai! Un cop recuperat el coneixement (que lent que passa el temps) una baixada lenta, complicada, delicada i llarga, moolt llarga. Quina sort que a vegades els àngels de la guarda ens acompanyen. I aquesta vegada el meu fill n’ha trobat dos, una noia que baixa rapidíssima i que resta propera acompanyant-nos en la nostra baixada així com un noi que també ens recolza fins que els bombers arriben, sorprenents i experts al bell mig de la tartera a buscar i auxilia al vailet, que, ja esgotat, torna a perdre’s en la inconsciència. Només el riure i les cançons del grup de joves ens el manté entre el son i la vigília. Helicòpter de rescat, camp de futbol de Saldes, ambulàncies, helicòpter medicalitzat i cap a Sant Pau. Un rescat de pel·lícula per un jove aprenent de muntanya que, accident fortuït, ho viu adormit. No pas els altres que, en primera o segona pell ho recordarem per molt temps.
Així és la muntanya, immediata, fantàstica, sorprenent, fortuïta, forjadora de germanors i eternament encisadora, i constantment educadora de decisions, inconscientment a voltes, equivocades.



Que la puguem disfrutar per molt temps.



Aquest escrit és un sincer missatge de reconeixement i agraïment per l’ajuda, suport i acompanyament que la Gisela i en Rubén conjuntament amb tot el grup de la Secció Juvenil de la Unió Muntanyenca Eramprunyà de Gavà, ens van, honestament, brindar quan més ho necessitàvem. Per sempre agraïts: el fill, la filla gran, el pare, la mare i de lluny, allà al campament perquè ella també va veure l’helicòpter, la filla petita.



Martí Sallés