dimecres, 29 de setembre del 2010

El Pedraforca, un niu d’històries (historia d'un rescat)

Aquest estiu, el grup d'itinerant va haver de viure una de les expereiències més dures i emotives de la muntanya, un rescat. Baixant del pedraforca van trobar un nen q acabava de caure i quedar inconscient, anava amb el seu pare i la seva germana. Des d'aquell moment també anava amb tot el grup d'itinerant. El pare va baixar el nen a coll fins q va venir l'helicopter, itinerant en plè va ajudar. Portant motxilles, animant la germana, cantant al nen i burxant-lo pq no s'adormis.... En definitiva col·laborant amb el rescat. Aquesta és la carta què els hi envia el pare del nen.


El Pedraforca, un niu d’històries

Pels que canviem sovint de botes per gastar-les, ens satisfà el goig i l'emoció d'arribar a les fites muntanyenques que ens proposem. De fet, com més anhel i dedicació posem en preparar-les, més gran és la satisfacció i alegria d'assolir-les. Avui, al vostre butlletí, hem tingut la sort que ens heu convidat a explicar una d'aquestes experiències que, sortosament, de retruc, l'hem compartit amb gent de la vostra Unió Muntanyenca.
A tot muntanyenc jove li arriba el moment que l'aparició de fills i/o filles minven les opcions de muntanya als nivells que segurament un mantenia. No és pas que sigui una pèrdua, més aviat és un, ja hi tornarem resignat amb tons de noves felicitats. Aquest és doncs el principi de la història que volem compartir amb vosaltres. Un cop els fills ja tenen l'edat suficient i un els considera prou preparats per marxar muntanyes amunt i no només muntanyes planes, arriba el moment de preparar-se. De fet, no s'hi arriba de cop a dir: “Pare, vull pujar el Pedraforca!”, com aquell que res no diu. És un procés d’hores caminades per molts admirables indrets del nostre país, què us hem d'explicar. Però vaja, al final s'hi arriba, i en sentir-ho un sent rebrotar per dins aquella emoció de refer muntanya en temps de joventut i comença a fer plans aparcats.
Cal anar a poc a poc i caminar lentament, sempre ho diu el meu pare. Aleshores, ja arribat l'estiu, començarem a preparar-ho.
Per fi arriba el dia esperat: són les 6:30 h del matí, la canalla es desperta a la primera, en una hora ja som al peu del camí d'accés al refugi. “Apa-li, som-hi nois, calcem-nos les botes, preneu cadascú la motxilla i cap amunt; a poc a poc que ningú ens empaita”. Passen deu minuts, prenem aigua de la font del refugi Lluís Estassen tot saludant una colla que està a punt de marxar i ben equipats entre la porta i el banc, algun amb més cara d’adormit que de despert. Comencem a pujar al cim; tot marxa rodó i segons el previst. Quin dia més meravellós, fa goig pujar pel Verdet amb un dia com aquest. Poca estona després ens passen la colla de refugi, els nois joves i valents del refugi amb una noia embarretada que els encapçala i un noi carregat com una mula que ho porta tot. Arribem al coll del verdet just quan ells acaben d’esmorzar: “Bon dia una altra vegada, que aprofiti!”. I ens arrecerem per fer-ho nosaltres. De nou ens creuem i van marxant amunt. Als vint minuts comencem nosaltres la grimpada: “Nois, a poc a poc i bona lletra, sempre tres peus a terra!” “Com que tres peus, pare? Ha, ha, ha...” I així arribem al cim conjuntament amb els nostres avançadors; de fet al final sabem que en Rubén és el que ha “pringat” portant tot el fato del grup i és el darrer que arriba mentre els altres li demanen que s’afanyi per fer-se la foto. Amb bones paraules ens felicitem l’arribada tots plegats, i els demanem que ens facin la foto de rigor. La foto va quedar d’allò més bé. També la d’ells, a la qual sortim de trascantó quan marxem a fer el mos, just dalt del cim.
Acabem, i comencem la baixada, no sense abans fer una ullada al Puigmal i al Tossa d’Alp, que setmanes abans havíem pujat, i la Gallina Pelada (“Gallina Pelada, ha, ha, ha”, diu el meu fill). Arribem a la tartera i ens decantem cap a l’esquerra on la baixada és més còmoda i menys perillosa. Més amunt ens segueixen els nostres coneguts, fem la foto de la tartera des del capdamunt. Tot canvia en un instant, el següent tram el nano perd peu i acaba, amb quatre passes i algunes tombarelles, de cap a un roc. Allà queda, estès i inconscient. Déu meu! Déu meu!
Ja no importa tota la resta, un bon esglai! Un cop recuperat el coneixement (que lent que passa el temps) una baixada lenta, complicada, delicada i llarga, moolt llarga. Quina sort que a vegades els àngels de la guarda ens acompanyen. I aquesta vegada el meu fill n’ha trobat dos, una noia que baixa rapidíssima i que resta propera acompanyant-nos en la nostra baixada així com un noi que també ens recolza fins que els bombers arriben, sorprenents i experts al bell mig de la tartera a buscar i auxilia al vailet, que, ja esgotat, torna a perdre’s en la inconsciència. Només el riure i les cançons del grup de joves ens el manté entre el son i la vigília. Helicòpter de rescat, camp de futbol de Saldes, ambulàncies, helicòpter medicalitzat i cap a Sant Pau. Un rescat de pel·lícula per un jove aprenent de muntanya que, accident fortuït, ho viu adormit. No pas els altres que, en primera o segona pell ho recordarem per molt temps.
Així és la muntanya, immediata, fantàstica, sorprenent, fortuïta, forjadora de germanors i eternament encisadora, i constantment educadora de decisions, inconscientment a voltes, equivocades.



Que la puguem disfrutar per molt temps.



Aquest escrit és un sincer missatge de reconeixement i agraïment per l’ajuda, suport i acompanyament que la Gisela i en Rubén conjuntament amb tot el grup de la Secció Juvenil de la Unió Muntanyenca Eramprunyà de Gavà, ens van, honestament, brindar quan més ho necessitàvem. Per sempre agraïts: el fill, la filla gran, el pare, la mare i de lluny, allà al campament perquè ella també va veure l’helicòpter, la filla petita.



Martí Sallés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada