ELS MONIS TAMBÉ FEM SORTIDES!

Despres de molts correus electronics amb propostes i contrapropostes de dates, per fi vam anar a fer un avenc amb els monitors de la seccio infantil. L'objectiu era apendre la tecnica basica de l'espeleologia i passar un mati de diumenge sota terra (curios objectiu aquest segon). Varem trobar-nos a les 8 del mati a la UME i despres d'un esmorzar revitalitzador a base de crusanets de l'hector (sobres de l'assamblea d'Azimut del dia anterior) ens varem posar en cami cap a l'Avenc de L'Emili Sabater. Nomes uns mossos ens van frenar, feien un control d'alcoholemia indiscriminat (bastant normal el mati despres de la gran festa de Carnaval). Obviament els conductors de les flamants furgonetes van donar 0.00, que jo sapiga els crusanets de l'hector no fan donar positiu. 
Ja a l'entrada del cami que duu a l'avenc, els petits espeleolegs es van vestir amb monos (qui en duia) i es van guarnir amb tota la indumentaria propia d'aquest esport-ciencia. Ja guarnits el Jordi es va avançar per instal·lar les cordes mentre el Marc feia una master class als joves monitors. 
A la boca el Marc i el seu germa Joan van baixar els primers (el Joan ja te alguna experiencia amb l'espeleologia). Llavors, poc a poc i sota la supervisió del Jordi van anar baixant els altres cap a les profunditats insondables de la terra. Un repas i un assaig de la tecnica i cap avall, primer la Clara, despres l'Iñaki, la Carla i finalment la Marta. L'ultim de tots va baixar el Jordi. 
Ja estaven tots a -23 metres de la superficie, pero encara quedaven alguns metres fins la cota minima, -39m. Aquesta cota nomes es assolible despres d'un seguit de passos estrets o "gateres" i com a colofó final el famos "tap del xampany". No cal dir a que es deu el nom d'aquest ultim pas estret, el nom s'explica per si sol. 
Baixar va ser senzill, amb pas lent pero segur i amb l'ajut de les cordes fixes que hom ha instal·lat, la gravetat fa majoria de la feina. Un cop a baix els espera una sala immensa que contrasta amb l'estretor de les galeries anteriors. Alla a -39m la foscor i el silenci son absoluts, i nomes les fràgils llums dels frontals i la respiració dels espeleolegs son capaces de trencar aquest antiquissim silenci, un silenci tranquil de milers i milers anys.
Feta la foto de grup cal tornar cap a la llum, un cami de retorn no sempre facil. Lentament es van anar ajupint per entrar de nou a les galeries ascendents que els durien de nou a l'aire fresc, sota un sol fred i indiferent de ple hivern. Encapcelaven la marxa la Clara i el Jordi seguits de prop de l'Iñaki i la Carla i finalment el Marc, la Marta i Joan a la reraguarda. El Jordi es va esmunyir pel tap del xampany amb uns peus guiats per la memoria d'altres expedicions a aquell mateix lloc, la Clara el va observar amb astorament mentre s'esmunyia per aquella petita obertura del sotre d'aquella sala allargada i estreta. Era l'hora de la veritat aquells joves i inexperts espeleolegs s'havien d'enfrontar al "tap del xampany", amb l'ajut i guiatge expert del marc desde sota i la força de la ma del Jordi des de dalt, poc a poc tots van superar-lo. Amb mes o menys esforç i temps tots van superar amb exit i traça aquell desafiament. La resta de l'ascensio era facil en comparació i amb poques indicacions i l'experiencia del "tap" va ser bufar i fer ampolles (mai millor dit).
Ja de nou a la sala gran varen retrobar la corda que els conduiria cap a fora i la fi d'aquella aventura. La petita finestra de llum que entrava per la boca els va omplir el cor de forces, la foscor inescrutable ja quedava enrera. El marc va pujar el primer per ajudar-los en les maniobres de la boca mentre el Jordi els anava enviant poc a poc recordant-los el procediment de progressio vertical per corda. L'ultim en sortir com es costum recull tota la corda. A dalt hi havia una parella jove que esperava que deixessim lliure l'avenc per poder baixar-hi ells. 
Mentre plegaven les cordes, es canviaven de roba i endressaven tot el material, aquells valents monitors i monitores reien i feien broma amb el cor alegre. La sensació de sortir de les entranyes de la terra, deixant enrera la foscor mes obsoluta que mai arribaran a experimentar sempre es reconfortant. Tot i aixi aquesta foscor, silenci i pau de la pedra morta els tornara a cridar, ja que qui l'ha experimentat no se n'espanta i tard o d'hora hi torna. Es una foscor que et fa retrobar amb tu mateix.
El dia no podia acabar d'una altre manera que davant d'uns aperitius, unes begudes refrescants i merescudes despres de l'esforç i una conversa animada i alegre. Aquesta experiencia no ha deixat a ningu indiferent i es repetira, pero aixo amics es una altre historia.